diumenge, 29 de juliol del 2018

PUIGMAL-NÚRIA des de Fontalba


Avui hem pujat al Puigmal, i com bé diu la dita, a la tercera va la vençuda: hem fet cim sense boira!
Els altres dos cops que hi havia pujat, de seguida ens havia atrapat la boira i no havíem pogut veure res, avui almenys hem disfrutat de les vistes.

Deixem el cotxe a la collada de Fontalba. La carretera per accedir-hi s’agafa a Queralbs, és una pista de terra però en bon estat de conservació.
Comencem a caminar a 1/4 de 9 del matí. El camí, tot i no està marcat amb cap senyal, no té pèrdua. Hi passa tanta gent que està ben fressat.

El Puigmal des de Fontalba

Des de la collada ja tenim una primera vista del cim i del camí que haurem de fer per arribar-hi. Enfilem cap a l'esquerre per anar a buscar la carena i comencem a fer pujada, una constant fins que haurem fet cim!
El camí va fent ziga zagues per anar superant el desnivell, després d'una pujada una mica dreta però curta, arribem al Cim de la Dou.
Portem 3/4 d'hora de caminada.

El Puigmal des del Coll Borrut

Ara toquen uns metres de planer pel Coll del Borrut, genials per agafar forces per la següent pujada. Les vistes a banda i banda del coll són ben boniques i entretingudes, a l'esquerre ens queda el Pedraforca. Anem carenejant, amb una petita pujada que resolem fàcilment. 

Continuem fent camí, fins arribar a la última pujada, i quina pujada! Porto tot el camí esperant-la...




El camí enfila amunt tot fent ziga zagues curtes per tal de superar els cingles de Salsofragi. M'ho agafo amb calma i amunt, i amb 15 minuts ja tenim el tram superat i amb més bones sensacions que la última vegada.

Passat aquest tros, ja toca disfrutar de l'excursió. Queden 10 minuts per arribar a dalt i és relativament planer. 










Fem cim a les 10, així que hem tardat una hora i tres quarts a completar el recorregut. Tot i tenir la sensació que havia bufat força, resulta que és la vegada que he pujat més ràpid.

Des de dalt al cim veiem la plana de la Cerdanya i tots els pics que formen l'Olla de Núria. Ens tirem la foto de rigor a la creu que corona al Puigmal i decidim descendir un xic per emorzar, així no ens tocarà tant l'aire. 

Per baixar a Núria des del Puigmal hi ha dos camins, un que careneja fins arribar al Coll de Finestrelles  i el que baixa directament per la Coma de l'Embut. Nosaltres agafem aquest darrer, ja que sembla més directe. El camí s'agafa direcció nord-est, tot i que tampoc té pèrdua, ja que hi ha moviment de gent tota l'estona. 

Puigmal (2911m)





Pic d'Eina, Pic de Noufonts i Pic de Noucreus, des del Puigmal

Ens agafem l'esmorzar amb calma i un cop reposats, comencem el camí de baixada. És força dret i per tartera, l'avantatge és que hi passa tanta gent, que queden poques pedres al camí principal i és una mica més de bon fer. A l'esquerre ens queda la carena que ens portaria a Coll de Finestrelles, on encara podem veure alguna congesta de neu. 

Uns quinze minuts de baixada ens porten  prop de la Font de Dalt de la Coma, on neix el Torrent de la Coma de l'Embut. Travessem el torrent i l'anem seguint pel costat esquerre. Impressiona lo cristal·lina que és l'aigua. 







Uns vint minuts més tard, ens trobem un saltant d'aigua, mirant el mapa, suposo que és el torrent que ve de la Font de Baix de la Coma, però tampoc ho sé segur. 


Continuem baixant, i vint minuts més tard arribem al Pla de l'Ortigar i veiem per primer cop Núria. 


Vint minuts més de baixada, aquest cop dins una pineda, i ja som als entorns del Santuari de la Mare de Déu de Núria.

Del Puigmal a Núria hem tardat una hora i tres quarts.
Aprofitem per descansar un xic, anar al lavabo i fer un cop d'ull a la basílica. 


torrent de Finestrelles just abans de desembocar al llac

santuari de la Mare de Déu de Núria

ermita de St Gil


Continuem la marxa. Ara seguirem el GR11.8 que ens tornarà a la collada de Fontalba. 
El camí s'agafa al costat de l'ermita de St Gil i puja durant 10 minuts  fins arribar a la Creu d'en Riba, on trobem el pal d'encreuament d'itinerànnia R113 (Creu d'en Riba). En aquest punt hi ha un mirador sobre la vall de Núria, val la pena arribar-s'hi si no s'ha estat mai per aquests entorns. 
Nosaltres seguim el camí de l'esquerre, a part de ser un camí molt concorregut, també ens seran útils per seguir-lo les marques grogues d'itinerànnia i les marques vermelles i blanques que marquen els GR. Davant nostre veurem que també marxa un GR, és el GR11 que va directament a Queralbs, nosaltres fem la variant que ens portarà a Fontalba. 


Ara venen 15 minuts de pujada, que si no fos pel cansament de cames acumulat, es farien la mar de bé. Després d'aquesta, el camí va planejant, amb alguna pujadeta, per sobre dels cingles. Segons el mapa passem pel Salt dels frares, el Roc Roig i els Cingles de l'Avellanosa. Anem tota l'estona per sota als pins, i s'agraeix... són prop de la una del migdia i el sol comença a escalfar de valent.

el torrent de la Cometa
Portem 50 minuts caminats des del pal d'encreuament i comencem l'últim tram del recorregut, ara sense arbres.
El camí ressegueix la coma de Fontalba, travessem el torrent de la Cometa i finalment arribem al cotxe. Aquest últim tram el fem en 20 minuts.






I després de 6h d'excursió, és dels dies que agraeixes arribar al cotxe, l'excursió ha estat un pel llarga pels meus genolls, sobretot la baixada cap a Núria. Tot i així, ha valgut la pena fer-la, sobretot perquè el camí de Puigmal a Núria no l'havia fet mai.


mapa amb el recorregut fet marcat en lila

 Acompanyants: Pau, Siso, Barto, Carmina, Moi, Natàlia, Becky

Temps orientatius:  1h 45' de Fontalba al Puigmal, 
                                1h 45' del Puigmal a Núria
                                1h i 15' de Núria a Fontalba
                      


































diumenge, 8 de juliol del 2018

SANT GRAU D'ENTREPERES pel camí dels valencians

Tot i la calor, avui he aprofitat per anar a Sant Grau d'Entreperes pel camí dels valencians. Fa uns anys, amb la marxa de Montagut, en vaig fer un tros, i des de llavors que tenia ganes de fer el camí tot sencer.

Per no sortir caminant des de Tortellà, acosto al cotxe fins al Pla de Carig, prop de la pedrera dels Comuns. El google maps em juga una mala passada i em fa arribar-hi per una carretera que mena al Veïnat Nou... al començament es va fent bé, és estreta però com que no em trobo cap cotxe no hi ha res a dir... el problemes venen quan la carretera es converteix en una pista i el meu pobre cotxe s'ha de convertir en un 4x4 sense ser-ho... acabo podent arribar al lloc que volia però amb el resultat que demà tinc visita obligatòria al mecànic. Anar seguint el gps i resulta que a pocs mestres hi havia la carretera bona...

Aparco al cotxe al costat del pal d'encreuament d'itinerànnia T2 (Pla del Carig). El camí segueix tota l'estona les marques grogues dels senders d'itinerànnia, així que no hi ha pèrdua possible.

Segueixo cap a l'esquerre uns metres, tal i com diu la indicació sadernes per Sant Grau. Trobo la indicació de Camí de St Grau i segueixo cap a la dreta, ara ja per un camí de bosc.

Pedrera dels Comuns
Al cap de 10 minuts arribo a la Pedrera dels Comuns, tancada des del 2010 i en procés de restauració. El camí continua cap a l'esquerre, vorejant el forat de la pedrera.
Vaig seguint una valla de fusta fins que arribo a tocar la muntanya, la travesso i trobo un cartell que diu camí dels valencians. Així que suposo que aquí és l'inici del camí.





Al llibret de l'Embardissada 2015 trobo l'explicació de perquè aquest nom: resulta que el 1904 la família del mas Polí de Sales de Llierca va voler explotar els boscos de la seva finca i va contractar una colla del València perquè ho dugués a terme. Aquests homes, abans de començar a tallar arbres, van ser els encarregats de fer aquest camí per poder treure la fusta amb carretes. El van adequar perquè hi hagués molt poc desnivell i en alguns trams encara es manté perfecte. En d'altres punts, la terra que tapava les pedres que van posar per anivellar el camí ha marxat, i ara és més pedregós.


Mentre vaig fent camí, de tant en tant a l'esquerre es pot anar gaudint de boniques panoràmiques de Montagut, amb el Puigsacalm al fons.

vistes de Montagut
El camí és de molt bon fer... la sensació és d'anar pujant, però el desnivell és tan suau que es fa molt i molt bé. Segons el mapa passo per Terres Blanques i ben pensat, el color de les pedres és força clar.



Quan porto 25 minuts des que he començat el camí dels valencians pròpiament dit, a l'esquerre marxa un camí direcció a Montsipòsit i Sta Creu, on crec que hi ha un oratori. Un altre dia hi hauré d'anar. 
5 minuts més hi arribo a la Creu de la Ripolla, on hi ha el pal d'encreuament T4 (Creu de la Ripolla). Si continués cap a la dreta, aniria a l'oratori de St Jordi i enllaçaria amb el camí que va a Monteia.
Segueixo endavant, ara ja pel Bac d'Entreperes. S'agraeix una mica d'ombra, ja que el dia és calorós i fins ara he parat força el sol. A l'esquerre es veu per primera i última vegada l'ermita de St Grau d'Entreperes, just a l'altre costat de clot. 
El camí passa entremig de pins.







20 minuts més tard, arribo a la Font Espanyola, on encara hi ha un parell de bancs i una taula de pedra. També hi ha un petit abeurador que recull l'aigua, però deu fer tant que ningú el neteja que l'aigua és molt bruta. M'acosto a la font i em crida l'atenció el punt a on es recull l'aigua... Van fer una mica de canal en una cascada de tosca on degota aigua i d'aquesta manera la poden recollir.

entorn de la Font Espanyola
detall de com es recull l'aigua que degota





















Ara el camí gira cap a l'esquerre, i comença a anar per l'altre costat de clot, començo a veure feixes, així que no pot faltar gaire per arribar al veïnat d'Entreperes. I així és, quan fa 8 minuts que he deixat enrere la font, arribo a una pista forestal. La segueixo cap a la dreta.

Tota la pujada que no he fet fins ara, me la trobo de cop! la pista puja amb certa alegria i al cap d'un parell de revolts arribo a les ruïnes de la casa Can Diumenjó, on hi ha el pal d'encreuament G139 (Sant Grau d'Entreperes). Cal seguir cap a la dreta durant un minut i ja sóc a l'ermita.

vistes de Montagut des de les ruïnes de Can Diumengó
detall de la porta d'entrada original


Sant Grau d'Entreperes, sXII


vista lateral, on es pot veure les diferents ampliacions
detall de l'absis


























L'ermita em decep una mica, hi ha moltes ampliacions i em pensava que tenia molt bones vistes i poca cosa es veu.
Com a curiostit, fins al sXVIII, l'ermita era coneguda com a Sta Maria d'Entreperes.







Descripció de l'edifici copiat del llibret de l'Embardissada 2015:

L’església de Sant Grau és d'estil romànic del segle XII, consta d'un edifici d'una sola nau coberta amb una volta de canó apuntada, presenta la típica orientació est –oest de la majoria de capelles romàniques amb l'absis semicircular a llevant i la porta d'entrada a migjorn formada per tres arcs en gradació. La capella en segles posteriors va sofrir dues importants ampliacions cap a la banda de ponent. La primera reforma, vers els segles XVIIXVIII amb l'allargament de la nau, alçament del teulat i construcció d'un campanar de planta quadrada amb obertures als quatre costats i també l'obertura d'una porta al mur de ponent, protegida per una primera porxada que es trobava sota el campanar. La segona ampliació fou a mitjans del segle XIX amb el tancament del primer porxo i un nou allargament de la nau, la construcció d'una nova porta a ponent, datada a l'any 1857 i la construcció un nou porxo adossat.


Per tornar al cotxe, desfaig el camí d'anada.

mapa amb el recorregut descrit marcat en blau

Acompanyants: Cuca i Lluna

Temps: del Pla de Carig a l'ermita: 1h 20'. Així que en total: 2h 40'







diumenge, 1 de juliol del 2018

ELS ROURES DEL REI D'HORTMOIER

Comencem el mes de juliol amb una sortida fàcil i agradable de fer, hem anat a la Vall d'Hortmoier d'Oix.

El punt d'inici de l'excursió pot ser el poble d'Oix i seguir el camí PR186 direcció Talaixà, però nosaltres decidim fer un tros amb cotxe, així la tornada no es farà tant pesada per la calor. Ens estalviem uns 3km.

Així que deixem enrere Oix i just quan la carretera d'anar a Beget comença a pujar, a mà dreta hi ha una pista i les indicacions per anar a Can Pei. Continuem per aquí. Aquesta pista millor fer-la amb un cotxe 4x4 a partir de la casa. La seguim uns 5 minuts fins arribar al Pla de les Guillasses, moment en que aparquem el cotxe en un petit planell que ens queda a l'esquerre. La pista continua fins a Hortmoier, però és molt estreta i si et trobes dos cotxes cara a cara, has de recular un bon tros.



última cresta del Ferran
Comencem a caminar per la pista, que no la deixarem fins quasi arribar als Roures del Rei.
Quan portem 15 minuts, arribem al pal d'encreuament d'itinerànnia MiO4 (Pont Trencat), on trobem la primera indicació del camí que farem: Església de St Miquel d'Hortmoier. El pont travessa la Riera d'Oix, molt més seca del que em pensava.
Just a l'altra banda del pont, hi ha un altre encreuament d'intinerànnia, aquest, el MiO5 (carretera d'Hortmoier). Si agaféssim el camí de la dreta, aniríem a la Mare de Déu d'Escales. Nosaltres continuem cap a l'esquerre, per la pista que en aquest punt fa una lleugera pujada.

Uns 10 minuts endavant, a la dreta, ens queda el Grau d'Escales amb les últimes crestes del Ferran.







5 minuts més i arribem al pal d'encreuament AG8 (La Plantada). En aquest punt enllacem amb el GR11, que en aquest tram està senyalitzat de Talaixà a Beget.
Si continuéssim per la dreta, aniríem a Talaixà per la palanca del Samsó, nosaltres però, continuem direcció Beget.

tot travessant la plantada

Al cap d'uns 10 minuts, a l'esquerre veurem una cabanya de fusta, seguirem endavant un parell de minuts més. Ara, la pista que hem seguit travessa la riera de Beget i enfila cap a la casa del Casot (per aquí tornarem). Nosaltres seguint la indicació, continuem cap a l'esquerre, on trobem un portal, fàcil de passar. Un parell de minuts més i trobem l'últim pal d'encreuament que seguirem avui, l'AG7 (Riera de Beget).

riera de Beget
Ara deixem la pista i el GR11 que va a Beget i continuem pel camí de la dreta. En un moment arribem a la riera de Beget. Em sorprèn la poca aigua que baixa després de la primavera plujosa que hem tingut. Altres vegades que havia fet la ruta, en aquest punt tocava descalçar-se per poder passar, però avui, vigilant de posar bé els peus sobre una petita passera de pedres que algú ha fet, no ha calgut treure's les sabates.



Un cop passada la riera, el camí continua entremig d'una boixeda, fins arribar als planells anomenats Plansesilles. Aquí hi trobem els dos Roures del Rei que queden.Tots dos estan catalogats com a arbres monumentals i segons diuen tenen uns 500 anys. S'anomenen Roures del Rei, perquè segons sembla van ser marcats al s.XVIII com a arbres aptes per a la construcció naval, però per sort, mai ningú els va tallar i ara els podem disfrutar nosaltres.
Fins fa uns 20 anys hi havia un tercer roure, que es va acabar morint. Aquest parell que queden no estan en la seva màxima esplendor... hi ha força branques seques... però segueixen aguantat.

els dos roures vistos quan arribes

a l'esquerra, l'imponent Tossal Gros

els dos roures quan ja marxes direcció a l'ermita

Abans de marxar, una abraçada a cada roure i un pensament: nosaltres anem passant i ells continuen allà, dempeus després de tants anys.

Per anar a l'ermita de St Miquel d'Hortmoier, cal deixar enrere els roures i continuar pel prat, com si anéssim cap al Tossal Gros. A la dreta veurem una pista forestal, és la que mena la casa del Casot. La seguim uns metres i agafem un camí que ens queda a l'esquerre.

Una petita pujada, i ja veiem l'ermita dalt l'última feixa.

A l'ermita hi trobem un panell informatiu de Garrotxa cultour, on se'ns explica que la parròquia ja s'esmenta l'any 979, però que l'ermita que veiem actualment és del s.XI.

És una església molt senzilla, sense gaires ornaments. Es pot entrar a l'interior, on no hi ha res digne de mencionar.

St Miquel d'Hortmoier, sXI

Un cop vista l'ermita, és moment de continuar. El recorregut proposat per itinerànnia s'acaba aquí, així que tocaria recular per a on hem vingut.

Nosaltres per no tornar a fer tota la volta ens endinsem al bosc d'aulines, direcció a la riera i de seguida arribem als planells de sota la casa del Casot. Trobem cartells de propietat privada i prohibit al pas... però no portant gossos i passant lluny de la casa ningú ens diu res.

el Casot, sembla recentment restaurada
Només ens queda travessar la riera i ja som a la pista que hem seguit abans. Ara toca desfer el camí fins al cotxe.


mapa amb el recorregut fet marcat en lila

Acompanyants: Laia, Magda, JordiU

Temps total: 2h i 20' parant a esmorzar